ALBATROS
Des d’Igualada ens arriba el segon treball de la banda ALBATROS anomenat Pentadelia. El nom del disc prové de la barreja de les paraules psicodèlia amb la paraula penta ( cinc ), que segons afirma el mateix grup no prové només del concepte d’unió de cinc músics explorant el sinuós camí de la psicodèlia, sinó que també reflexa el concepte mateix del disc, format per 8 temes i cinc petits talls anomenats pentadèlies, cada una reflexada en un signe del zodíac.
Pentadèlia és una proposta al meu parer arriscada i diferent, però d’agrair en un món de la música on els clichés predominen, i on les noves idees no abunden. L’àlbum d’Albatros, bàsicament instrumental, parteix d’un eix central que seria el rock amb tendències progressives i on hi incorporen pinzellades de pop, metal progressiu, rock andalús, ambients electrònics, sons aràbics, ....
A través d’aquesta combinació d’estils, juntament amb la varietat de canvis de tempo que realitzen enmig de les cançons aconsegueixen crear unes atmosferes especials i no deixar a ningú indiferent, fent que els 7 minuts de mitjana que duren les cançons no es facin pesats. De vegades només el reproductor m’ha ajudat a saber si estava sonant la mateixa cançó o ja era una altra.
Altra cosa a destacar és el fet de que la bateria està gravada en viu, sense metrònom, on a partir s’incorporen la resta d’instruments. La veritat és que, un àlbum com Pentadèlia gravat amb metrònom seria, si més no, complicat.
Per posar un "però" a l'àlbum seria la veu, posant èmfasi en les cançons cantades en anglès on la pronunciació en alguns talls és bastant dolenta. Tot i així en els temes cantats en castellà, després d’escoltar-los varies vegades no hi posaria cap però. Tot i que la primera impressió va ser que la veu en general no m’agradava en comparació amb la part instrumental, després d’escoltar varis cops l’àlbum sencer, hi trobo un punt en que els fa diferenciar dels altres. Simplement és la veu d’Albatros i punt. Potser una veu diferent els hi faria perdre l’encant que ara tenen.
També un altre punt en contra seria que de vegades fluctuen masses idees sobre un mateix tema, fent que no s'entengui el missatge que volen transmetre.
Pentadèlia comença amb el tema 48, personalment el millor tema de l’àlbum juntament amb Supernova. S’inicia el tema amb el so d’onades del mar que reboten en pedres i ocells de fons, per continuar amb so de saxo amb cert caire de notes aràbiques, creant un ambient d’intriga interessant, donant a suposar l’inici de que alguna cosa passarà. Gran inici per empalmar amb un riff de guitarra al estil metal que l’acompanya de seguida un canvi de tempo més tranquil, tipus balada amb solo de guitarra i posterior de teclats.
Cap al minut 4:40 donen un gir a la cançó creant en aquest punt un pont interessant que culmina amb el final del tema. Acaben amb un un estil més psicodèlic amb més presència dels teclats i final de pujada i baixa d’una escala amb la guitarra.
Segueix l’àlbum amb Supernova, l’altra cançó estrella de l’àlbum (segons el meu parer). Inici amb ritme senzill de caixa per tot seguir incorporar-hi una melodia de teclat distorsionada molt interessant i que realment enganxa ( ho dic per experiència pròpia, que varis cops em visita la melodia pel meu cervell ) que culmina amb un ritme més animat incorporant-hi a la guitarra el so del wah wah . Cap al minut 2:40 realitzen un canvi interessant passant a un estil més metalero, però mantenint adequadament l’estructura del tema amb un curt solo de guitarra trepidant que porta al canvi total del tema al minut 4:00, gràcies a un pont electrònic passant la cançó a un estil pop-rock (potser andalús degut a la seva passió pel rock andalús ) per incorpar-hi per primer cop a l’àlbum la veu finalitzant així el tema.
Al final del tema incorporen la primera pentadèlia del disc. La del signe Taure.
Tall que espero no equivocar-me intenten simbolitzar el so d’unes petjades sobre un terreny boscós, potser fulles, per acabar bebent aigua d'una font.
Santuario és el tema més senzill i proper al rock andalús de l’àlbum. Començant amb un ritme molt melòdic de guitarra acústica dóna pas a la veu (potser el tema on més hi actua ). Per acabar el tema amb una bona sinergia de guitarra-teclats.
Al final del tema hi ha la segona pentadelia del disc, la del signe escorpí. Amb ritme de guitarra acústica popera i comercial, per acabar amb rasgats de guitarra que dona inici al següent tema ENSOR
El tema té un inici molt popero, tal com ens indicava la pentadelia que la precedia. És un tema que va de menys a més, a mesura que avança la cosa millora i molt. Comença el canvi als voltants del min 2, on creen un ambient de d’acció ( típic de pel·lícula ) per acabar amb un so més distorsionat i psicodèlic amb un final allargat com si es tractés d’un final típic de concert, per empalmar amb la melodia d’inici de Hombre Menguante que es basa amb un principi lent però amb una melodía molt interessant, un pèl llarga pel meu gust, però res a objectar.
Arribat a aquest punt de l’àlbum un pot descobrir ja el so d’Albatros. M’explico, escoltant molts i molts cops Pentadelia, me n’he adonat que hi ha certes notes o estructures que utilitza molt el grup, lo qual fa que es puguin identificar, a més sent el disc majoritàriament instrumental. És el punt d’identitat pròpia del grup, i a partir del cinquè tema es nota clarament.
Bé tornant al tema al que estàvem, que ja me n’anava per les rames. Després de l’inici esmentat anteriorment continua amb puntejat a doble guitarra molt aconseguit, per anar a parar a un pont que desemboca a tornar a la melodia del principi , però incorporant-hi el so de guitarra distorsionada, i la incorporació de la veu, amb molt rever i amb un anglès no gaire notable. Tot i així en aquest punt la melodia en aquest punt arriba a un punt interessant, creant un ambient conjuntant la melodia inicial, amb el so més distorsionat de guitarra i la incorporació d’una melodia interessant del teclat amb la qual finalitza el tema.
El següent tema, Waiting For a Sign, comença amb so de teclats i veu altra cop en anglès i aquest cop amb més rever que l’anterior.
Com passa amb Ensor, a mesura que avança el tema millora, sobretot a partir del minut 4, on una veu parlant amb anglès ( millorat respecte l’inici ) i crits de fons passen a una melodia de sintetitzadors molt interessant i hipnotitzant amb la qual acaben el tema. Final que realment m’ha agrada molt i molt.
Aquí arriben 2 pentadèlies seguides. La del signe de Càncer. Que és un tros de cançó a jazz tipus de Luis Armstrong amb aplaudiments de fons.
JUst després, però entesa com el principi de Mehari. I hi ha la pentadèlia del signe de Sagitari, que més bé sembla que ens trobem en una discoteca, per acabar amb uns sons aràbics electronitzats del final, amb la qual ja comença el tema.
Amb pinzellades electròniques d’un principi, i amb una melodia de teclats i guitarres inòspita, molt progressiva, passen a una altra part més popera.
Combinen les dos estructures fins al minut dos on creen una atmosfera películera d’intriga molt interessant, entremesclant el típic so ALBATROS, ja comentat anteriorment.
Finalitza el tema amb so de guitarres distorsionades mesclant el típic metal andalús amb el metal progressiu tradicional.
Las Tripas De Goliath s’encarrega de tancar l’àlbum.
Amb un inici lent i amb veu diria jo de cançó de nen petit, combinada amb una veu més rasgada i típica de rock andalús. Superposició de veus realment interessant que fa entrar en interés en el tema. Amb el pont que realitzen en el minut 3 ( veu en anglès parlada i emprenyada ) passen a una sèrie de canvis repentins i que fan perdre el fil de la cançó, potser masses en tan poc temps). La següent part és tipus balada amb la qual finalitzen la cançó
Amb La pentadèlia del signe Geminis acaben el disc.
Tot i haver-hi coses a pulir, crec que és un molt bon treball d’Albatros on es reflexa una gran progressió del grup envers la primera maqueta ¿Quién colgó a los lobos (2002)? .
Realment un disc molt recomanable sincerament i que us podeu descarregar gratuïtament des de la web del grup.
www.psicoalbatros.com
www.myspace.com/psicoalbatros
